Al sr. Puigdemont, "el final del Quijote", perdó del Quixot

Ho sé, com a Tirant lo blanc no hi ha res.

Ara parlen(els indepes) de la resiliència dels independentistes, quina fortalesa, quina voluntat, quin poble!
Jo, encara que nascuda a la franja i haver parlat tota la meva vida el català, al no ser independentista no soc ni catalana ni resilient.
Tot i el vam patir a casa nostra el temps aquell(setembre, octubre, novembre) amb la sensació de que, en algun moment u altre, tindríem que abandonar, deixar enrere, tot allò que més estimem; la nostra vida, la nostra casa, la nostra terra i que com, els jueus i els morisc en el passat, els no independents també tindríem que abandonar la nostra terra.
Evidentment, el patiment i l'angoixa que vam experimentar no es pot comparar, ni de lluny, amb la resiliència dels indepes. Diuen que a Europa els admiren!

Tot i que viure en una república de treballadores i treballadores de totes les classes units amb justícia i llibertat és allò més desitjat, la seva república no es la meva.

Per lo que hem patit i pel que podem tornar a patir senyor Puigdemont aquí un petit apunt del final del Quixot:

Señores –dijo don Quijote–, vámonos poco a poco, pues ya en los nidos de antaño no hay pájaros hogaño: yo fui loco, y ya soy cuerdo; fui don Quijote de la Mancha, y soy agora, como he dicho, Alonso Quijano el Bueno. Pueda con vuestras mercedes mi arrepentimiento y mi verdad volverme a la estimación que de mí se tenía, y prosiga adelante el señor escribano.