Final del patriarcado

Es no acoger el modelo que nos degrada de lucha de sexos.
es seguir en el largo camino emprendido por mujeres y hombres
para vivir con respeto y dignidad.
nunca manipulación, violencia, odio enfermizo, cuando el amor se acaba.
es custodia compartida
ser independient@s económicamente.
casarse no ha de significar quedarse en casa cuidando a los niñ@s, más allá del tiempo necesario y pactado entre pamamapa.

sábado, 27 de septiembre de 2014

HeforShe, SheforHe



http://www.heforshe.org/

http://www.unwomen.org/en/news/stories/2014/9/emma-watson-gender-equality-is-your-issue-too

La realidad del mundo capitalista de cada vez mas mujeres objeto sexual.





viernes, 26 de septiembre de 2014

Nacionalcatalanisme(controlen si ets o no ets naciindependentista casa per casa amb braçalet identificatiu), la família, el capo, la capa, la corrupció, tot es culpa de Madrid, la merda catalana no fa pudor.

La qüestió és personal
no política.
El polític del partit del 3% , 5% o a saber,és un sant incorrupte i els devots, com sempre, amb una fe que mou montanyes d'euros cap a les seves butxaques, creuen de manera incontestable en el dogma.
CIU i ER han estat els primers en dur a terme les retallades contra la gent treballadora i honesta, però tot és culpa de Madrid(no hi ha diners perquè espanya ens roba).
Ciutadania catalana, ciutadania lliure i crítica? quina pena de manipulació de masses i de imaginari col·lectiu fals i irreal o tots i totes som la mateixa merda?
Madrid caca, Catalunya caca, clase política caca, es tapen uns als altres(Herrera no ho entenc) esquerra ja sabem de quin pal va, molt parlar però corrumptes...corruptes... i la ciutadania?, com pot/podem viure amb aquesta pudor que ens  l'envolta?

sábado, 20 de septiembre de 2014

5 causes de la derrota del 1714(Sapiens)

LES CINC CAUSES DE LA DERROTA DE 1714 i no es parla mai dels interesos comercials dels catalans i anglesos.

La traïció britànica
Si hi ha un nom clar per
explicar el suport dels
dirigents catalans a l’aliança
antiborbònica - i per tant, a la guerra
contra Felip V—, aquest és el de Mitford Crowe.
Comerciant d’aiguardents afincat a Catalunya des
de final del segle XVII i emissari del més alt nivell de
la reina Anna d’Anglaterra, Crowe s’entrevistà, l’abril
de 1705, a Gènova amb enviats catalans
profundament descontents amb la conducta deIs
ministres que Felip y havia instaurat aI país.
La conseqüència d’aquestes converses fou
el pacte de Gènova, mitjançant el qual Catalunya
s’unia a la Gran Aliança de I’Haia, formada
inicialment per la Gran Bretanya, Àustria i Holanda ,
amb les incorporacions posteriors de Portugal i
Savoia.
Aquest tractat segellava “una estreta aliança i
amistat entre e! regne d’Anglaterra i l’il·lustre i
preclar Principat de Catalunya “. Però a més
comportava el desembarcament anglès de vuit mil
homes, dos mil cavalls i més de dotze mil fusells, i
Els dirigents britànics, tot i
encapçalar l’aliança
antiborbònica, negociaven
secretament amb França la
continuïtat de Felip V
també la promesa britànica que “ni ara ni mai
els habitants i naturals del Principat no puguin
ni hagin de sofrir el més petit dubte que Ilurs
privilegis i lleis seran mantinguts i conservats
amb totes les formes”.
Més enllà d’aquestes belles paraules, segons
el professor Joaquim Albareda, “els anglesos
tenien com a objectiu prioritari consolidar les seves
aspiracions comercials: tant a Amèrica com a
Europa. Sens dubte, les seves promeses de suport
als catalans val i ser decisives per a l’alçament de
1705, per a la reina Anna i el partit conservador un
cop van haver aconseguit les contrapartides que
reclamaven a França i a Espanya, es van
desentendre del ‘cas deIs catalans”’.
Per això, ja els anys 1709 i 1710, mentre mantenien
l’aliança antiborbònica amb els seus aliats,
negociaven secretament amb França la continuïtat
en el tro d’Espanya de Felip V a canvi d’importants
concessions territorials i en el comerç amb Amèrica.
MONEDA DE CANVI
L’excusa perfecta per als britànics arribà l’abril de
1711 , amb la mort de l’emperador austríac Josep I,
el qual havia nomenat successor el seu germà
Carles L’elevació de l’arxiduc a la dignitat imperial
aixecà grans suspicàcies en la classe política
conservadora anglesa, la qual aprofità la nova
conjuntura per proclamar – de manera clarament
exagerada - que el flamant Carles VI estava en
condicions de construir un nou bloc austríac potent i
hegemònic.
A partir d’aquest punt, la guerra convencional es
combinà amb una frenètica activitat diplomàtica ,
que donà lloc, l’any 1713, als Tractats d’Utrecht. En
virtut d’aquests acords entre França i el Regne Unit
i l’imperi austríac, es produí l’evacuació de les
tropes aliades de Catalunya i es reconegué com a
rei d’Espanya Felip V, el qual, però, hagué de
renunciar al tro de França.
Catalunya havia estat de nou moneda de canvi
enmig deIs interessos polítics i econòmics de les
grans potències. La gran beneficiada d’Utrecht fou,
sens dubte, la Gran Bretanya, que aconseguí
arrancar importants concessions de comerç amb
Amèrica a Espanya i a França. A més, en virtut del
pacte conservà les seves possessions de Gibraltar i
de l’illa de Menorca. El posterior tractat de Rastatt
ratificà les decisions preses a Utrecht, cosa que
comportà la fi de la guerra a escala internacional.
Els catalans, malgrat que la reina Anna d’Anglaterra
mai es cansà de repetir que no els abandonaria,
quedaren sols davant de la poderosa maquinària de
guerra francesa i castellana. A partir d’aquell
moment la derrota de Catalunya només era qüestió
de temps. El tractat de Gènova havia quedat en
paper mullat. •
S
EL CAS DELS CATALANS
L’any 1714, abans de la caiguda de Barcelona,
es van publicar a Londres dos textos titulats
Consideració del cas dels catalans i Deplorable
historia dels catalans. Tots dos, de procedència
desconeguda, critiquen amb duresa el paper de
la corona anglesa en la guerra de Successió, ja
que “un cop aconseguit el nostre propòsit, hem
abandonat un poble perquè ja no ens serveix
per a res”. Després de cridar els britànics a
complir els seus compromisos, els textos
destaquen ‘l’heroisme dels combatents catalans,
que prefereixen morir tots, o la mort o la llibertat,
això és llur decidida elecció.”
1
LA GRAN BRETANYA, LA GRAN BENEFICIADA DE LA GUERRA
Després que Felip fos reconegut per la reina Anna d’Anglaterra com a rel d’Espanya, Gran Bretanya rebé
l’anomenat “asiento de negros”, gràcies al qual s’assegurava un mínim de 4.800 esclaus anuals —durant
un període de trenta anys— a Rio de Plata. A més, obtingué la concessió per a la South Sea Company d’un
“navío de permiso” per a accedir als mercats americans durant dues dècades, seguint el model aconseguit
pels catalans a les Corts de 1701 i 1705.
LES CINC CAUSES DE LA DERROTA DE 1714
2
La feblesa militar de
Carles d’Àustria
a des de començament de la
guerra, els exèrcits a patiren
greus problemes estructurals.
Segons l’historiador J. M. Torras,
“el veritable taló d’Aquil·les dels aliats era la
diversitat deis seus components i, per tant, la
dificultat d’establir una logística eficient que
assegurés en cada cas els proveïments
imprescindibles, no solament en termes d’armament
i munició, sinó en la més elemental intendència i en
el pagament la tropa.”
Poc després de la mort del seu germà Josep I i de
la coronació de Carles d’Àustria com a emperador
(Carles VI), els seus desigs d’accedir al tro
d’Espanya es complicaren encara més, fins
esdevenir ja una quimera. No debades, les
potències que Ii havien donat suport per a convertirlo
en rei se li giraren d’esquena. Especialment els
britànics, que temien que l’equilibri internacional sen
ressentís si el nou emperador concentrava en les
seves mans els poders de l’imperi i d’Espanya.
Per això l’any 1713, mesos després que la major
part de l’exèrcit britànic hagués abandonat la
península ibèrica, les forces de Carles VI, a més de
veure agreujats els seus importants problemes
d’avituallament, eren sensiblement inferiors a les
franceses. Tal com afirma Joaquim Albareda, el
nombre dels seus esquadrons era de 115, enfront
dels més de 300 de Lluís XIV, mentre que els
batallons, que amb prou feines arribaven als 85,
eren molt minsos en nombre respecte als 240 dels
francesos.
CASTELLA TERRA ENEMIGA
Aquest fet, segons el professor Albareda, no fa sinó
corroborar una de les grans certeses de la guerra: la
causa de l’arxiduc sempre estigué absolutament
supeditada al suport econòmic i militar de la Gran
Bretanya. Sobretot en l’aspecte naval, gràcies al
qual les forces aliades van poder dominar els
principals ports de la península, com Lisboa,
Alacant, Gibraltar o Barcelona. L’imprescindible
suport financer britànic va comportar que, a voltes,
els exèrcits aliats duguessin a terme accions que no
eren ben vistes per l’arxiduc. Per exemple, les dues
ocupacions de Madrid, que no solament
comportaren una gran derrota militar, sinó també
un enorme fracàs polític.
Tal com assenyala l‘historiador Josep M. Torras, de
la mateixa manera que “Felip V havia pogut
comprovar personalment que Catalunya era terra
enemiga i que li resultava poc menys que
impossible ésser acceptat com a rei sense la
coacció de les armes, l’arxiduc experimentava en
tota la seva intensitat el rebuig d’extenses capes de
ia societat castellana a la seva persona”.
L’inequívoc suport a Felip V per part d’amplis
sectors de ia població d’Andalusia i de Castella fou
La causa de l’arxiduc Carles
d’Àustria estigué sempre
supeditada al suport econòmic
i militar que Ii proporcionava el
Regne Unit
un factor a tenir en compte a l’hora d‘explicar la
seva victòria final. A l’interior peninsular, el rebuig
de Carles d’Àustria es basava, en bona part, en una
forta antipatia contra els portuguesos i, sobretot, els
catalans que acompanyaven l’arxiduc, Aquestes
J
2
LA DESERCIÓ DELS ALIATS
La possibilitat que Felip y accedís al tro de la
monarquia hispànica provocà grans reticències
en el continent europeu. La causa era el temor
que aquest fet permetés la creació d’un ampli
bloc francès. Per això, el maig de 1702, la Gran
Bretanya i les Províncies Unides declararen la
guerra a França ¡ Espanya. Posteriorment,
s’afegiren Portugal i l’imperi austríac. Totes elles
ajudaren a l‘arxiduc Caries Àustria, que fou
proclamat rei d’Espanya el setembre de 1703 a
Viena.
A l’interior de la monarquia hispànica es produí
un important trencament territorial, Mentre
Castella donava suport al pretendent francès, la
Corona d’Aragó es decantava de forma
majoritària per l’arxiduc austríac. Des de mitjan
1713, la correlació de torces varià sensiblement.
L’abandonament deIs aliats i les anteriors
caigudes en mans borbòniques de València i
Aragó deix el Principat de Catalunya com a
única oposició a Felip V.
LES CINC CAUSES DE LA DERROTA DE 1714
3
profundes diferències entre territoris i l’evolució de
la guerra plantejà diverses vegades la possibilitat
d’un trencament entre la Corona de Castella i la
d’Aragó. Fins i tot, des de mitjan 1712, s’especulà
amb la creació d’una república catalana que seria
posada sota ia protecció de l’emperador i de les
potències aliades. Una possibilitat que els èxits
bèl·lics dels filipistes, la inhibició britànica i la
profunda feblesa militar, econòmica i política del nou
emperador, no permeteren fer realitat. •
L’obsessió malaltissa de
Felip V
historiador Salvador
Sanpere, autor del llibre
monumental Fin de la nación
catalana (1905), afirma sense
embuts, tot referint-se a I’obsessió de Felip y per
subjugar els catalans, que “la escasa inteligencia
política del Borbón no podía comprender las
lecciones de inteligencia de su abuelo”.
Efectivament, durant bona part dels anys de la
guerra de Successió, la relació entre Felip i el seu
avi el rei Lluís XIV passà per diversos alts i baixos.
No debades, el seu nét responia els consells del
monarca francès sobre la necessitat d’exercir la
diplomàcia en el seu enfrontament amb els
catalans, amb frases “en cuanto a esos canallas,
pillos, el rey no les concederá jamás su privilegios,
pues no sería el rey si lo hiciera”
REPRESSIÓ INTOLERABLE
I això que el dia 4 d’octubre de 1701, Felip V va
jurar a Barcelona, davant de les Corts, les
constitucions i els privilegis deIs catalans. En aquell
moment el monarca tenia divuit anys i es preparava
per a rebre la seva futura primera esposa, Maria
Lluïsa de Savoia, de només tretze anys. Una actitud
de pacte amb els catalans que contrasta amb les
accions repressives que posteriorment les seves
tropes dugueren a terme a llocs com Xàtiva, on
després de cremar la ciutat per escarmentar els
partidaris de la resistència van batejar la vila amb el
nom de San Felipe. Altres indrets del país on la
repressió -combinada amb les reaccions
antiborbòniques de la població- va arribar a Iímits
intolerables van ser Sant Quintí de Mediona,
Arbúcies, Prats de Lluçanès o Oristà un els filipistes
degollaren més de set-cents homes.
En el decurs de tota la guerra, l’actitud de Felip V
envers els exèrcits aliats, inicialment la resistència
catalana, en darrera instància fou la de rebutjar
radicalment el diàleg per a concentrar-se en una
rotunda victòria militar, cosa que Ii comportà força
disgustos en la relació amb el seu avi i mentor Lluís
XIV. Per exemple, per decisió expressa del monarca
francès, Felip V no estigué present en el Tracta
d’Utrecht, on es decidia la fi internacional de la
guerra i el nou repartiment polític i econòmic
d’Europa i Amèrica.
El mateix duc de Berwick quan l’estiu de 1714 va
rebre l’ordre de Felip V de dirigir les seves tropes
cap al reforçament del setge d’una Barcelona que
agonitza va queixar-se amargament que el rei li
donés instruccions de tractar els assetjats sense
Xàtiva, després de ser
cremada, va ser rebatejada
amb el nom de San Felipe.
contemplacions. Segons les memòries del mateix
militar, aquest va trobar tan cruel i poc cristiana
l‘ordre, que va enviar una carta al monarca francès
Lluís XIV amb l’esperança que aquest aconseguís
moderar la conducta del seu nét. No cal dir que la
seva mediació serví de ben poca cosa, i quan
Barcelona caigué en mans borbòniques el dia 11 de
setembre de 1714, s’imposà sobre la ciutat i sobre
el país el que Joaquim Albareda qualifica com
“l’absolutisme més dur de tot Europa”. El millor
exemple d’aquesta afirmació fou la posada en
marxa del Decret de Nova Planta. Aplicats decrets
semblants a València i a Aragó, abolien les
institucions pròpies catalanes alhora que establien
una organització política més estricta que a Castella
en els terrenys fiscals i de militarització de la
societat. •
L’
3
LA SALUT MENTAL DE FELIP V
Són múltiples els textos en què es planteja
obertament la salut psicològica del rei. Per
exemple, el duc de Saint Simon, citat per
l‘historiador Gonçal de Reparaz, afirma que
Felip V “carecía de luces y conocimientos, muy
perezoso, había nacido para el aburrimiento,
excesivamente testarudo y pequeño en todo,
absorbido en su grasa y en sus tinieblas”. Però a
més, segons el mateix Gonçal de Reparaz, “en
1722 no había mudado de ropa en un año, Asi
su traje caía hecho a pedazos, y principalmente
su pantalón, descosido desde la cintura hasta
abajo”.
ELS UDOLS DEL REI
L’historiador John Lynch afirma que la salut
mental del monarca empitjorà amb el pas dels
anys “devorat per les seves dues grans
passions: la religió i el sexe”. El mateix Lynch
cita un testimoni que l’any 1738 escrivia que
“quan Felip V es retirava a sopar udolava d’una
manera espantosa, cosa que deixava tothom
astorat”.
LES CINC CAUSES DE LA DERROTA DE 1714
4
La fractura social a
Catalunya
esprés del fracàs de la primera
ofensiva austriacista sobre
Madrid, l’any 1706, Carles
d’Àustria es retirà de
manera caòtica cap a València. Allà es trobà amb
una revolta camperola antisenyorial en què els
dirigents maulets no s’estaven de cridar frases com
“Visca Basset abans que Carles III”
Aquestes consignes són una mostra de les friccions
dins del mateix camp austriacista entre les classes
populars, encapçalades pel general Basset, i en
sectors benestants.
Al Principat, el regnat de Carles III tampoc no fou
una bassa d’oli. D’entrada, les nombroses
concessions nobiliàries i que atorgà el monarca
provocaren un gran descontentament entre la vella
noblesa catalana. A més de criticar l‘enorme
despesa que aquesta política comportava, alguns
sectors benestants del país veien amb recels
l’accés als privilegis d’alguns personatges amb un
passat polític clarament filipista.
TENSIONS CREIXENTS
Ara bé, els veritables problemes començaren
després de la derrota austriacista a ia crucial batalla
d’Almansa, l’abril de 1707. En pocs mesos, les
tropes borbòniques ocuparen bona part del País
Valencià amb la qual cosa s’hagué de fer un gran
esforç per a reunir homes i diners destinats a la
defensa del Principat.
A poc a poc, la política carolina va anar perdent
adeptes a causa de l’extensió de la fam i la misèria
provocades per la guerra. Bona part de la població
intentava eludir el reclutament de soldats i
augmentaven les dificultats per organitzar la
defensa. El manteniment de l’exèrcit esdevingué
una càrrega molt pesada per als catalans, els quals
massa sovint patien els abusos d’un i altre exèrcit.
En aquest sentit, després de recordar les extorsions
i les represàlies indiscriminades dels exèrcits
borbònics sobre la població, l’historiador Josep M.
Torras afegeix que, sobretot des del moment en què
la guerra començà a dirimir-se de manera gairebé
permanent en territori català, els habitants de la
la feblesa de la Generalitat
deixá la defensa de Barcelona
en mans de la Coronela
ruralia començaren a patir les accions del seu propi
exèrcit, “que també en la majoria deIs casos havia
de viure a expenses del país, i que igualment que
els borbònics executaven requises de collites i actes
de rampinya generalitzada.”
Un cop els soldats aliats hagueren abandonat
Catalunya, la fractura social de la població catalana
adquirí el moment més àlgid dins de les muralles
d’una Barcelona assetjada. El 30 de juny de 1713,
la reunió de la Junta de Braços -un organisme que
no tenia capacitat legislativa, sinó únicament una
funció d’assessorament dels diputats en
circumstàncies especials- dibuixà el grau de divisió
que hi havia en el si dels defensors de la capital.
Per un estret marge de vots, s’imposa la postura de
la resistència a ultrança. I aquesta resistència
estigué capitalitzada pels gremis enquadrats sota el
nom de la Coronela. Des del començament del
setge, els membres dels gremis havien estat
protagonistes directes de les tensions entre el
Consell de Cent i la Coronela, d’una banda, i la
Generalitat, d’una altra. Sense un territori o poder
recaptar diners o reclutar homes la debilitat
d’aquesta darrera institució va deixar el pes de
defensar la capital en mans d’uns col·lectius cada
cop més radicalitzats, els quals no van dubtar a
enfrontar-se violentament amb els partidaris de la
submissió.
Aquesta resistència desesperada només es pot
entendre si es té en compte que en l’ànim deIs
assetjats hi surava la política uniformitzadora
practicada per Felip V a les terres valencianes i
aragoneses. Per tant, eren ben conscients de la
seva nul·la predisposició a negociar cap altra cosa
que no fos l’anorreament dels drets dels catalans i
la seva equiparació amb Ia realitat de Castella. •
D
4
ELS POSSIBILISTES A MATARÓ
Un cap produïda l‘evacuació de les tropes
imperials de Catalunya, els austriacistes
catalans patiren una profunda divisió entre els
que podríem anomenar els “possibilistes” -
partidaris de pactar amb els borbònics la
rendició en canvi de conservar les constitucionsi
“els resistents”, que s¡inclinaven per continuar
la lluita fins al final, convençuts que no podien
esperar cap gest de Felip V.
La fractura social va fer fugir molts membres de
les classes dirigents i de la jerarquia eclesiàstica
barcelonines cap a Mataró, en mans dels
borbònics. A l’interior de la capital de Catalunya.
les postures es radicalitzaren. Les classes
populars, cada cop més protagonistes dels
esdeveniments, saquejaren les cases de
diferents partidaris de la rendició.
LES CINC CAUSES DE LA DERROTA DE 1714
5
Un problema de temps
oaquim Albareda assenyala que,
tal com acostumava a succeir en
la majoria de conflictes
internacionals, “els factors
contingents van
tenir un paper no gens menyspreable en el
desenllaç final. Així, Lluís XIV intentà negociar la
pau amb els aliats els anys 1705, 1706, 1707, 1709
i 1710, en què es plantejà,fins i tot, l‘abdicació de
Felip V “. A més, I’any 1712, davant de la
possibilitat que Felip V passés a ser rei de França,
els britànics proposaren que Espanya i les Índies
passessin a mans del duc de Savoia. I encara,
afegeix Albareda, “a les converses de Rastatt
(1714), i l‘emperador proposà de permutar un
principat per a la princesa d’Orsini, “camarera
mayor” de Felip V, a canvi del respecte a les
constitucions catalanes.
El darrer episodi que podia haver alterat el curs dels
esdeveniments ocorregué I‘estiu de 1714, mentre
Barcelona es trobava assetjada. Les forces de
defensa es limitaven a la Coronela (la milícia dels
gremis) a soldats austriacistes, molts d’elIs
Els primers dies de setembre
la concentració de la flota
anglesa davant de Barcelona
semblava imminent
valencians. Paradoxalment, però, el futur de la ciutat
i del país es decidia a centenars de quilòmetres de
distància. A Londres, emissaris catalans com Pau
Ignasi de Dalmases, intentaven doblegar les
reticències angleses a tornar-se a involucrar en la
guerra. Els darrers estudis de Joaquim Albareda
demostren que les gestions realitzades a Viena i,
sobretot, a Londres durant les quatre setmanes
anteriors a la desfeta de l’11 de setembre haurien
pogut variar el desenllaç final del conflicte i, tal
vegada, la història de Catalunya.
La mort de la reina Anna d’Anglaterra, el 12 d’agost
de 1714, i els canvis en el govern anglès uns quants
adies més tard, van obrir ulla escletxa d’esperança
als ambaixadors, ja que tant el futur rei J ordi I com
el nou executiu whig (liberal) s havien manifestat
partidaris de la intervenció. Una prova d‘aquesta
nova conjuntura es produí el 30 d’agost, quan el
filipista duc d’Osuna escrigué una carta des de
l’Haia al ministre Grimaldo de Madrid. En la missiva,
el diplomàtic advertia que l‘ambaixador britànic a
França, Matthew Prior, havia rebut noves
instruccions d’instar Lluís XIV a suspendre les
hostilitats dels exèrcits borbònics sobre Barcelona,
com a primer pas destinat a desbloquejar la ciutat.
RENEIXEN LES ESPERANCES
Mentre les peces d’artilleria anaven estrenyent
l’assetjament sobre una urbs que havia de defensarse
barrejant pedres amb la pólvora que feia servir
per disparar canons, els dirigents de la resistència
s’aferraven amb desesperació a les notícies que els
arribaven de I’exterior. A mitjan setembre, Pau
Ignasi de Dalmases estava plenament convençut
que Barcelona podia evitar el desastre si
aconseguia resistir unes quantes setmanes més.
Tot i l’oposició dels conservadors, la possibilitat que
la flota anglesa es concentrés davant de les costes:
de Barcelona semblava imminent. Des de la
llunyania, londinenca -en una època en què la
correspondència entre la Gran Bretanya i Catalunya
podia trigar tres setmanes a arribar -el diplomàtic no
tingué temps d’assabentar-se que les gestions
frenètiques que estava duent a terme no permetrien
finalment la salvació de la ciutat. Aquesta havia
caigut en mans enemigues la tarda de I’11 de
setembre, i l’endemà la bandera borbònica ja
onejava al capdamunt del castell de Montjuïc. Tal
com va escriure l’historiador Salvador Sanpere,
aquell dia es produí la fi de l’estat català, no pas de
la nació, ja que pot morir una organització política,
però mai un poble.” •
LES XIFRES DEL SETGE
La desproporció entre les torces que assetjaven
Barcelona i les que la defensaven era absoluta. Mal
armats, els resistents s’enfrontaven a un enemic vuit
veqades superior en nombre, 5.000 contra 40000
Per Jordi Creus, amb l’assessorament del professor de
l‘UPF Joaquim Albareda.
Revista Sàpiens núm. 1 Novembre 2002
J

jueves, 11 de septiembre de 2014

PSOE, Madina where are you?

PSOE, no pactará con el populismo, es populismo, no le hacia falta aclararlo al de turno, populismo eres tu.
Mejor, mucho mejor, José Antonio Pérez Tapias, más correcto.
Sabemos perfectamente que pactará con la banca, los empresarios, la iglesia represora, opresora y abusadora, (por los de los cargossueldazos de asesor en las juntas de administración) e ir al cielo.
Podemos que no psoe, siempre con la gente trabajadora y honesta.

Justicia, intimidatoria, apresora, amenazadora con la gente honrada, con los poderosos compresiva, condescendiente, generosa, del opus con los mentirosos, corruptos, litigantes, mafiosos

Justicia, todo menos justa con la gente trabajadoray  honesta  que se presenta a un tribunal con la confianza e ingenuidad de pensar que la justicia defiende la verdad.
Donde Montesquieu

Amb la independència cap a la decència política i social...prou retallades, escola pública de qualitat, sanitat de qualitat, política de qualitat sense lladres de la gent treballadora i honesta.

Aquesta es la Catalunya que hauria de ser no la de que la merda catalana no fa pudor!


Qui controla el passat, controla el futur. Qui controla el present, controla el passat.

jueves, 4 de septiembre de 2014

Família Pujol

¿El dinero lo justifica todo?
¿Ha valido la pena tener tantos millones donde no deberian  estar a costa de la gente trabajadora y honesta?  De la sanidad pública, escuela pública, serveis socials...?
Siempre he pensado que ciu era el pp catalán pero con la pátina del catalanismo que hace que la mierda catalana "no faci pudor".

¿La dignidad, la conciencia tranquila no son la mayor riqueza frente a tanto  cochazo e indecencia?
El vagi-se'n a la merda ho diu tot.

Demana disculpes segur que el seu confessor de l'opus li haura recomanat.

Rita Barberá, nos ve(a la gente trabajadora y honesta) con coleta

Gracias, es un orgullo.
Los intentos desesperados para desacreditar a Podemos nos muestran claramente el miedo que tienen a que la gente salga de su letargo y envie a la basura a toda esa podredumbre que se dice democrática.
Prefiero la coleta a los bolsos Loewe.
Bolsos que solo pueden salir del sufrimiento de la gente.

Solas, Berlin is in Germany,On connaît la chanson,En nombre de la rosa, Amistad,Antonia"s line,Juno

  • Promesas del este, Amistad,
  • Persepolis, El jardinero fiel, La pesadila de Darwin, Una verdad incomoda,La pelota vasca, De xerranques i de nenes(De marelles et petites filles),
  • El laberinto del fauno
  • el Código da Vinci

Archivo del blog