Final del patriarcado

Es no acoger el modelo que nos degrada de lucha de sexos.
es seguir en el largo camino emprendido por mujeres y hombres
para vivir con respeto y dignidad.
nunca manipulación, violencia, odio enfermizo, cuando el amor se acaba.
es custodia compartida
ser independient@s económicamente.
casarse no ha de significar quedarse en casa cuidando a los niñ@s, más allá del tiempo necesario y pactado entre pamamapa.

sábado, 29 de agosto de 2015

Catalanisme, Independència, Banca Catalana, Corrupció, tot es culpa de Madrid

Quant la merda s'amaga darrera del victimisme...quina ciutadania s'amaga? la del 3 o segons alguns el 5%?
Catalunya Sí que es pot per un altre projecte d'Estat.

martes, 25 de agosto de 2015

PP, elecciones, promesas electorales

Impresentables!

PP nos quiere hacer miedo, pero lo que nos dan es pánico, terror!

sábado, 22 de agosto de 2015

Independència, ADA NO DEFALLEIXIS!

Una classe política pseudodemocràtica, corrupta, neoliberal, ha de decidir per mi?

M'ha d'imposar desprès d'anys de govern corrupte i de pactes amb destra i sinistra els seus interessos, ocultes i realment sinistres?
Jo vull ser independent del govern del PPPSOE i de CIUERECIPARTITS QUE HAN ESTAN XUCLANT LA SANG A LA GENT TREBALLADORA I HONESTA. VULL UN ESTAT QUE NO ROBI, QUE NO MENTEIXI, QUE PRENGUI DECISIONS COHERENTS I SOLIDARIES AMB LA POBLACIÓ QUE EL QUE VOL ÉS TENIR TREBALL I VIURE AMB DIGNITAT AMB GOVERNS QUE ES PREOCUPIN PER L'EDUCACIÓ, LA SALUT, EL BENESTAR I NO D'OMPLIR-SE LES BUTXAQUES I ELS COMPTES DEL SEUS PARADISOS FISCALS ENGANYANT I ROBANT BENEFICIANT A EMPRESARIS SINISTRES I MULTINACIONALS ASSASSINES I BANCS EXTORSIONADORS  DE LA DIGNITAT!

jueves, 20 de agosto de 2015

Grècia, mis respetos. Europa de nuevo bajo la bota de una nueva dictadura. PEOR MUCHO PEOR, EL REFERENTE DE LA DEMOCRACIA SE HA ESFUMADO, ERA Y ES UNA MENTIRA.

LA DEUDA, POR FAVOR QUE ALGUIEN ME EXPLIQUE COMO LOS GOBIERNOS HAN CONVERTIDO A SU CIUDADANÍA EN ESCLAV@S.
No sera por rescatar a los bancos con el dinero de la clase trabajadora y honesta y de todo lo que la clase política y sus satélites han robado a la clase trabajadora y honesta?



http://lamentable.org/la-logica-del-camp-de-concentracio/
Si Tsipras ha salido derrotado -y abducido- habrá otros. Ha de haber sobre todo  ciudadanos que se tomen en serio que la democracia es cosa de todos y va con ellos. Que todos tenemos derecho a un futuro y que las decisiones irresponsables de algunos lo cercenan al resto.
No es cierto que el camino sea el neoliberalismo. Cameron está destruyendo la sanidad pública británica, impone una política contra la inmigración con tintes que recuerdan al fascismo, o ha tenido la osadía de meter mano para cargarsela hasta a la BBC, la mítica cadena pública británica. En España cargamos con la desigualdad récord, con las cifras económicas que presentan parcialmente para esconder la bomba de relojería del brutal aumento de la Deuda Pública llevado a cabo por Rajoy, la manipulación y unas dosis de corrupción que causan escándalo fuera de nuestras fronteras, pero parece que no tanto entre los abducidos locales. Ese futuro es enormemente sombrío. Con la ayuda de Ciudadanos tanto o más, dado que todas sus declaraciones y propuestas avanzan la idea de destruir el sector público y que cada cuál se busque la vida. Y Alemania y la propia UE están utilizando unos métodos que evocan las conquistas medievales: las personas no existen. Baste señalar que del primer tramo del rescate a Grecia recibido ya, el 81% del dinero ha ido a pagar a acreedores.
Recordemos una vez más que los “préstamos” que esta gente hace a los países son con intereses muy superiores a los que cobra el BCE a los bancos privados. El BCE es el gran banco de los bancos privados aunque actúa políticamente apoyando al euro para sostener a correligionarios, como hizo sin ir más lejos con Rajoy. Los “milagros”, la bajada de la prima de riesgo por ejemplo, que presenta Rajoy tienen mucho de Draghi en su cocina. Es un hecho sabido que hay quien insiste en ignorar. Y añadamos que eso de “hay que pagar lo que se debe” no rige para el sector bancario: el gobierno dio por pérdidos 40.000 millones del rescate a las cajas. Pues mira a estos no les hacen vender ni los edificios, ni los ordenadores, ni el barco con el que algunos se solazan. SI LA GENTE TRABAJADORA Y HONESTA NO REACCIONA TOD@S ESCLAV@S DE LA ...
De momento, los griegos enfrentan las urnas. Y la UE de esa cúpula neoliberal ha derribado ya una estrella., Va a por las de España y Portugal. Igual la de Grecia vuelve al redil con Tsipras o cualquiera de los anteriores que, además de causar la deuda-rueda de molino al cuello, pudrieron el país también de corrupción. O no. Varoufakis, el FMI, Krugman… dicen que el rescate no servirá. Y es cierto.  Grecia repite, agravada la historia de quiene la endeudaron y dilapidaron: pedir rescate para pagar, y otro para volver a pagar. Y, además, es imposible que un país se recupere  si le cortan todas las fuentes de financiación como los aeropuertos rentables y todo lo rentabl. Habrá que hacer algo. Intentarlo de nuevo, no hay otro camino. Y ahí estamos. Todos.


GRECIA.ESTRELLAS.ue

domingo, 9 de agosto de 2015

Grecia estamos contigo! Animo no desfallezcas...si la gente trabajadora y honesta no reacciona y se une a toda la gente trabajadora y honesta, la humanidad está acabada.




http://lamentable.org/la-logica-del-camp-de-concentracio/

Mas, el sobirà de la independència i les retallades,

Flotar autobusos(sortiran de les retallades?), omplir la meridiana(nacionalfeixisme?) acabar amb la sanitat pública, els grans objectius! La FAES TAMBÉ! quina conya
el que calgui, tot a costa de la dignitat i la llibertat de la classe treballadora i honesta? si no estàs a favor seràs perseguit i enviat a l'ostracisme.
Les primeres mesures amnistia per a la família i la casa nostra?

Josep Cabayol fa preguntes incòmodes per obrir debat democràtic

09AGO
imageA finals del passat mes de Juliol, el periodista i amic Josep Cabayol publicava a Crític una reflexió que es ressentia en aquell moment molt més de l’impacte del drama i el frau democràtic de Grècia, del que no sembla tenir avui -tot i la vigència innegable (i que no podrem defugir) del que Cabayol es i ens pregunta.

La pregunta de Cabayol forma part d’aquelles qüestions incòmodes -massa, per alguns- que solen contestar amb afirmacions tan contundents com indemostrades i que posen de manifest fins a quin punt alguns polítics ens confonen amb els seus fills menors d’edat (o fins i tot amb nets futuribles…) Però debatre, donar sentit, avaluar totes i cadascuna de les esquerdes que s’obren (o es tanquen) entorn a les diverses posicions que implica el 27S per Catalunya i més enllà, vol dir acceptar sortir dels contes de fades, els “deus ex machina” de tramoïes pre-preparades i sempre deficients, i assumir entre adultes, i com adultes, que hi ha encara moltes preguntes cabdals per contestar. Entre elles, les de Josep Cabayol. Perquè sapiguem on anem, i què votem, i que el panorama que tenim (i el que s’obre) no és precissament cap escenari de la Disney, amb bons molt bons i malignes molt malignes… (Segons qui m’explica què, sento que insulten la meva intel.ligència… No els hi passa també a vostès?) en canvi, ens fan més adultes i conscients, estiguem o no d’acord, textos com els de Cabayol:
Josep Cabayol amb Nuria Martí Sato, Albano-Dante Fachin i Angels M. Castells en un acte en defensa sanitat pública. Terrassa.
Josep Cabayol amb Nuria Martí Sato, Albano-Dante Fachin i Angels M. Castells en un acte en defensa sanitat pública. Terrassa.
Paga la pena que Catalunya sigui a la UE?
Les eleccions catalanes del 27-S són presentades per les forces que es reclamen innovadores com la porta cap a un futur millor. Tant els neoliberals, siguin independentistes o no, com les esquerres, asseguren tenir a les mans les claus per a un futur millor. Es pot conquerir, però, aquest futur de romandre en el si de la Unió Europea?
En una de les presentacions dels documentals de SICOM (Solidaritat i Comunicació), algú em va preguntar quina de les noves opcions polítiques em resultava més creïble. Vaig contestar: aquella que disposi de diners per acomplir els objectius electorals. Pregunteu com finançaran tot allò que proposen. Pregunteu com recuperaran la sobirania econòmica imprescindible per fer Política.
Grècia
Grècia ens ensenya com es pot exercir la sobirania política i perdre la sobirania econòmica i, per tant, la capacitat de fer Política. Pels grecs votar no ha servit (gairebé) de res. Han votat, han donat un gran tomb polític, han posat al Govern un partit (nou) d’esquerres, han votat i guanyat un referèndum contra el parer d’Europa i al final han hagut d’acceptar les condicions econòmiques ‘proposades’ per Brussel·les. Només el 10,3% dels diners rebuts per Grècia fins al juliol de 2015 s’han pogut fer servir per a la despesa corrent; la resta ha estat per a pagaments predeterminats.
S’ha imposat el pensament únic econòmic i han descobert què significa la pèrdua de sobirania política: no poder decidir sobre una qüestió clau per a un país, qui té dret a què i si algú ha de quedar fora (hauria de ser obligació que ningú).
Grècia ens demostra que, a l’actual Unió Europea, votar no serveix de res si no ets aquiescent a les ‘recomanacions’ comunitàries.
Merkel
L’1 de setembre de 2011, Angela Merkel va limitar la sobirania econòmica del Bundestag: “Vivim en una democràcia parlamentària i, per tant, la confecció del pressupost és un dret bàsic del Parlament. Això no obstant, trobarem la manera de fer-ho perquè estigui d’acord amb els mercats”.
Aquell dia, Merkel va deixar ben clares dues coses: que l’única política possible era la dictada pels poders financers i que la sobirania econòmica ja no descansava en el poble. (La meitat de la població alemanya acumula el 99% de la riquesa nacional; l’altra meitat, l’1,1%.)
Un dia després, el Congrés dels Diputats espanyol va aprovar la modificació del l’article 135 de la Constitució introduint-hi el concepte d’estabilitat pressupostària i la prioritat absoluta del pagament del deute per sobre de qualsevol altra ‘obligació’ constitucional. El president Zapatero havia cedit a les pressions el 23 d’agost.
Aquells dies 1 i 2 de setembre, els drets socials, els drets dels ciutadans/anes van quedar per sota dels drets dels poders financers, del capital. Des d’aquell dia, les persones, i per decisió política, ja valíem menys que els bitllets.
La dita Europa és un ens netament identificable amb els interessos neoliberals. I quins són aquests interessos? Doncs, de cara a la galeria, construir l’única societat possible per aconseguir la ‘recuperació’; en la pràctica, una societat per a les elits financeres i els ‘supervivents’ que hi càpiguen; i en la interioritat/hipocresia moral, pels que s’ho mereixen: “Si Déu t’ho nega, per alguna cosa deu ser!”.
La selecció i els tests de supervivència

Si vols ser membre de la societat neoliberal que propugna la UE —visquis on visquis—, hauràs de superar:
La privatització dels béns comuns i dels drets socials que ens porten a haver de ‘pagar per viure’: pagar per la salut, l’educació, l’habitatge, l’aigua, els aliments, l’aire, condicions indispensables per tenir futur.
La negació del dret al treball com a dret fonamental i la consegüent flexibilització/inseguretat dels sous que obliguen les persones a buscar feina —la que trobin— sense reivindicar salaris justos ni tenir temps per organitzar-se per exigir drets.
La retallada d’unes pensions que ja eren escasses i que converteixen el dia a dia dels més grans en una heroïcitat i els escurça la vida.
Recomano la lectura de l’article de l’historiador Josep Fontana “La lògica del camp de concentració” a ‘La Lamentable’.
Viure menys vol dir menys costos
Totes tres condicions signifiquen una disminució de l’esperança de vida, la reducció de costos socials per a les elits i l’augment exponencial de beneficis per a les classes dirigents.
El resultat serà una societat dual en la qual els que s’ho puguin pagar tindran futur i els que no puguin, amb prou feines podran fer front al present, seran persones/coses amortitzables/substituïbles/prescindibles.
I totes tres condicions s’aplicaran arreu però començant —ja ho ha fet— pel Sud, convençut com està el Nord agrupat al voltant de Berlín, que aplicar austeritat i disciplina a la Mediterrània millorarà la seva situació. Saben que la crisi sistèmica avança de Sud a Nord i han decidit allargar-ne l’arribada sacrificant els mes febles. És la decisió: sacrificar els més febles, primer els de fora i si cal, també els de dins. Necessiten perifèries a dins i a fora, per produir barat.
Claustre o presó? En aquestes condicions, a les quals hauríem d’afegir les polítiques discriminatòries per no dir racistes, amb els immigrants, val la pena romandre a la UE? Li valdrà la pena a Grècia? Li valdrà la pena a la Catalunya per venir?
És la UE el claustre on evoluciona el benestar o és una presó per a tots aquells que no tenen diners per satisfer els guardians? És reformable la UE sense abandonar el neoliberalisme/capitalisme?
Catalunya
Cada cop s’escolta més dir que entrar a la Unió Europea i a la moneda comuna va ser un error però que sortir-ne resultaria massa car. Massa car per a qui? Estem parlant de fer un país nou, una república catalana més igualitària, més justa, no? N’esteu segurs, membres dels partits polítics i coalicions, que aquesta UE és beneficiosa per a la majoria de les persones? Per què tanta por, com a mínim, del debat democràtic?
Què li ha passat a Grècia quan s’ha negat a acceptar el creixement de les desigualtats com a manera indiscutible d’abordar el futur, quan ha qüestionat si el deute era il·legal? Doncs l’amo/mestressa li ho va deixar ben clar: o acceptes les condicions que hem decidit per a tu o marxa fora del claustre europeu. I, per romandre a Europa, l’han obligat a vendre/privatitzar actius (propietats/béns) públics per un import de 50.000 milions d’euros, reduir al mínim les polítiques socials, revisar la negociació col·lectiva i reformar les pensions, és a dir, abaixar pensions i sous i que els contractes siguin temporals. I, si tot va bé, Brussel·les accedirà a parlar de reestructurar el deute, però en cap cas n’acceptarà una quitança.
Què li passarà a Catalunya —la reflexió val per a Espanya— quan exigeixi canviar les polítiques d’austeritat per combatre les desigualtats? Permetran Berlín i Brussel·les que el pagament del deute no sigui la primera obligació d’una possible Catalunya independent?
(El deute públic espanyol és del 98% del PIB, i el català del 32% del PIB de Catalunya. I una part de l’espanyol tocaria a Catalunya,)
D’on es trauran els diners per fer polítiques socials que retornin els drets als seus legítims propietaris si el deute s’ha de pagar ineludiblement i l’Estat no té capacitat de fabricar diners? Es desobeirà el BCE i es faran diners a Barcelona —o a Madrid—? Es nacionalitzaran els bancs o es crearà un sistema monetari propi?
Els partits i coalicions que diuen representar-nos haurien de respondre unes quantes preguntes:
Hi ha cap possibilitat d’evitar la privatització dels drets socials si romanem a la UE?
Les persones tenim cap possibilitat de fer valer els nostres drets i evitar que les necessitats ineludibles que haurien de ser inalienables acabin convertint-se en objecte de negoci?
I, si hem de pagar per les necessitats bàsiques, no esdevenim esclaus?
Val la pena pagar el preu de mantenir-nos en el si de la UE amb aquestes condicions? No seria millor que els països del Sud ens anéssim organitzant conjuntament i, des de les persones com a propietàries dels drets i dels béns comuns, plantem cara?
Josep Cabayol és periodista i president de SICOM

viernes, 7 de agosto de 2015

Elecciones, falsas promesas y mentiras así se puede resumir la política en este país.

Cuesta entender que el resultado del sondeo del CIS sobre la intención de voto diga que el bipartidismo (PPPSOE) miemano! y se les une CIU i  CIA es lo que la mayoría de la gente desea.

Si esta CLASE POLÍTICA NO HUBIESE ROBADO Y SIGUIERA ROBANDO A LA GENTE TRABAJADORA Y HONESTA HABRÍAN HECHO FALTA TANTOS RECORTES Y TANTO SUFRIMIENTO? La deuda, bueno seria saber su origen.
Aeropuertos, aves, concesiones, mordidas, son su enseña.
Nos estamos recuperando, dice, y es gracias a sus medidas, dice, que han causado sufrimiento, dice, pero que vamos por buen camino, dice, con 4 años más, dice, todo arreglado, dice, es decir el estado de bienestar totalmente desmontado, gracias a esta clase política ladrona, y la ciudadanía con unos sueldos de mierda, una escuela de mierda, una sanidad de mierda, un sistema de bienestar social de mierda, una cultura de mierda, pero eso sí, los bancos con beneficios, a costa de nuestra sangre, l@s amiguetes con los bolsillos desbordando, a costa de nuestra dignidad, una justicia de chirigota y...la intención de voto bipartidista o similar. ¿Puede ser posible que la gente se lo trague?

Si la mayoría de la población es gente trabajadora a la que todas las leyes y decretos ha perjudicado( a los amiguetes riquetes todo lo contrario) y la mayoría de la clase política PPPSOE está involucrada en casos de corrupción, esta información me sorprende. ¿Quiere esto decir que la clase política refleja la catadura moral de toda una ciudadanía? ¿Que la clase trabajadora y honesta es la excepción que confirma la regla?

Ellos se han repartido todo el patrimonio público, recortes en sanidad, educación, servicios sociales para seguir llenándose los bolsillos o se lo han regalado a los amiguetes y ahora a cualquier cosa que hacen los grupos políticos decentes, es visto como un ataque al estado. Realmente no lo entiendo, somos tan imbéciles como para dejarnos envenenar por su rabia y tan poco sabios para discernir la manipulación. Una solución más coherente del uso de los espacios públicos que no sea, pues eso, regalárselos a los amiguetes nos lo tienen que hacer ver como un ataque a los intereses públicos?

Ya se han preocupado en consolidar un sistema educativo público clasista que lo único que ha hecho es convertirse en una fabrica de fracaso escolar, siempre eso sí, afectando a la clase trabajadora ¿ y honesta?

http://www.comiendotierra.es/2015/08/08/3626/

Solas, Berlin is in Germany,On connaît la chanson,En nombre de la rosa, Amistad,Antonia"s line,Juno

  • Promesas del este, Amistad,
  • Persepolis, El jardinero fiel, La pesadila de Darwin, Una verdad incomoda,La pelota vasca, De xerranques i de nenes(De marelles et petites filles),
  • El laberinto del fauno
  • el Código da Vinci

Archivo del blog