Investidura, el Presidente en funciones ha hecho realidad dos de las premisas más defendidas por los independistas y que dejaba atónit@s, sin palabras, a aquellos que valoraban una gestión por el Bien Común (gestión sin 3,4,5 % o vete tú a saber) una gestión sin recortes a la educación y la sanidad y en contra de las subvenciones a las escuelas de elite. Sin corrupción, vamos.

 Las premisas (premisses):

La merda catalana no fa pudor.

Preferim que ens robin els nostres. 

Supongo que no se necesita traducción y si no los de las cortes le ayudan.

Lo divertido seria que dijese, una vez investido, que ha cambiado de opinión.

Lo honesto, convocar elecciones pero, los bolsillos y los sillones son demasiados y las presiones van en consonancia a los intereses y la buena vida. Esto no va de democracia ni de nada de nada. Si que va de los enchufes, los a dedo y los bolsillos llenos.

Investidura. Las "aspiraciones" de los grupos son muchas, todas legítimas y ojala...es decir, todos(los grupos) quieren lo suyo. Cualquier parecido a una gestión por el Bien Común y a favor de la gente trabajadora y honesta "no se encuentra". Seguir en el chollo, sí, por descontado.

 El chollo de la buena vida y bolsillos llenos en un sistema perverso es lo único que interesa.

De todo y nada bueno. Todos.

Investidura. Qué lúcido y valiente seria convocar elecciones. A este paso se va a arruinar el país, es decir, a la gente trabajadora y honesta y, darle alas a la derecha que en realidad es la que ya se está beneficiando del dilema político de la investidura, aquí y allende, no se entiende.

 A costa del dinero de la gente trabajadora y honesta, nada decente, se puede crear. Nada.

 Un 87/% sobre 170.000 personas ¿pueden avalar que se pacte con la derecha, ironías de la vida para seguir en el trono? Porque eso no va de democracia, va de dinero y buena vida y, más bien, de ambición y egoísmo(Megalomanía) o sea todo para el pueblo(para mi) sin el pueblo.

Investidura, Megalomania, Dinero, mucho dinero, Bolsillos, muchos bolsillos llenos, demasiados... Pobre gente trabajadora y honesta. No podría dormir por la noche, yo tampoco.

¿Monarquía o República? En el fondo y en la forma, todo seguirá siendo lo mismo, nada cambiará. En un sistema neoliberal de capitalismo salvaje, ya sabemos quien va a mandar "al pueblo".

 Poder sin decencia y coherencia, es la ceniza de la idea.

Lo que hay que pedir con toda urgencia es una gestión del Bien Común cristalina, listas abiertas, perseguir la corrupción, cargos temporales (no perpetuación en los cargos, es decir, la buena vida que supone es "la política" de intereses partidistas  o rancia política. 

La política como "modus vivendi", escupamos sobre la política.

4 gat@s de la rancia política, se imponen a causa del afán de poder de alguien, también de la rancia política.. 

Eso ni es democracia ni es nada.

República o Monarquía. Si no hay un mecanismo que obligue al sistema de partidos a cumplir lo prometido, a no legislar en favor del capital. Listas abiertas. Ley electoral una persona un voto. A dimitir de forma automática cuando se esté involucrad@ en cualquier acto de corrupción. No a sueldos y privilegios que ofenden la dignidad de la clase trabajadora y honesta. A no perpetuarse en el poder, dos legislatura y a casa a trabajar, no a vivir del cuento toda la vida. Nadie por encima de la ley, etc.. Ni una cosa ni la otra servirá de nada.

 Antes de nada, limpiar todos los rincones de la casa.

Investidura, pactos contra natura o republica naranjera del todo vale, es decir, de una clase política, de la buena vida y bolsillos llenos.

Covid-19, Portugal, mis respetos, tan cerca y tan lejos. A las mujeres que escupen sobre el patriarcado capitalista machista, por favor, no dejemos que gente que es incapaz de estar a la altura y que ya ha demostrado lo que puede hacer: recortes, paraísos fiscales, corrupción gobernar para los ricos, desprecio y a la basura la clase trabajadora honesta y la menos, junto con los que no se esconden y presumen/destilan de prepotencia patriótica y desprecio hacia las mujeres, los de la prueba del algodón, no engañan(pero también), ¿tomen las riendas de este país para seguir haciendo lo que han hecho siempre?

¿Vamos a dejarles?
En política la gran mayoría son hombres, la gran mayoría neoliberales(más o menos extremos en su aplicación) pero todos y alguna toda, neoliberales, (Islandia, la excepción, creo ¿países escandinavos?) y ya sabemos que pretenden estas políticas, lamer el culo a las grandes fortunas, a los empresarios(grandes) a la banca. Legislar a su favor, a cambio, eso sí, de llenarse los bolsillos (3% o más) con el sudor de la frente de la gente trabajadora honesta o la menos. La economía sumergida, egoísta e insolidario, tan feliz. Ahora, ¿se pueden quejar, si nunca han pagado impuestos?
Habrán ahorrado un montón se supone.

Los que utilizan la independencia y la república para seducir, mucho peor, porque son lo mismo, neoliberales totales y que, prometen y cumplen (al capital) lo que no cumplirán con la clase trabajadora y que, ya han demostrado, y de sobra, presumiendo de los recortes, privatizando la sanidad pública, degradando la escuela pública, servicios sociales (llei Aragonés), todo para negociete de los amiguetes y, siempre, haciendo política diciendo que la culpa fue del otro, o, que malos que son y qué buenos somos.
Lo triste, lo bien que les va, que les ha ido siempre, la familia, un ejemplo, y la red de intereses de cargos y carguetes, brutal, pues eso, la clase trabajadora y honesta les importa un pimiento.

Clase política que se ha blindado de privilegios (la excepción confirma la regla).
Se han blindado de privilegios, han creado un cerco de privilegios bunkerizado (bipartidismo) y que, por eso, por esta bunkerización, tan difícil de subvertir. En este momento un buen ejemplo, las dietas de la clase política, pobrecit@s si se las quitan, ¡se quedan sin nada! De renunciar nada monada. Se tienen que votar en el parlamento (espacio "sagrado" donde se llevó a a cabo la bunkerización, tan amigos los de tanto monta monta tanto, los de bipartidismo) por eso duele un tercero o un cuarto en discordia, -con lo bien que vivíamos- y no les cae la cara de vergüenza, pero eso sí, arremetiendo y mal metiendo.

Ciudades y pueblos de esta geografía, ánimo, dignidad y solidaridad ha de ser nuestro tesoro, contra este virus que, parece, conoce muy bien nuestras debilidades y del que no sabemos nada.
Selectivo, sospechosamente selectivo.
Norte y sur, ¿existe esto para las mujeres?
Todas las mujeres en el mismo punto geográfico, el de la fragilidad de libertades y derechos, como no nos arremanguemos e intentemos parar estos partidos que destilan exceso de testosterona y prepotencia, habremos perdido una oportunidad única.
Lo que al liberalismo le molestaba tanto, gente mayor a la que tiene que sostener con pensiones fruto de su trabajo y los impuestos de toda su vida y la más desprotegida a nivel económica que también a raíz de los recortes en sanidad, más débil para hacerles frente.

Quieren volver a toda costa. Mujeres que escupís sobre el patriarcado capitalista, ¿l@s dejareis que se hagan de nuevo con el poder? Cierto, no es fácil, tienen de su lado a las mujeres patriarcales, las peores enemigas, (algunas cuando las ves en las manifestaciones dan yuyu) de la dignidad y la libertad femenina, por mucho que presuman algunas.

Fake news, que bonita palabra para tan siniestros objetivos.

En un momento en que se debería callar y apoyar ya llegará el momento, si es que llega, este virus tiene muy mala gaita, de tan selectivo da que pensar, diciendo lo que ell@s harían y que nunca hacen ni han hecho. 

Programas un ejemplo, la situación heredada, excusa.

Corrupción, políticas que destruyen la vida de las gentes de eso sí saben, y, eso sí, los mejores clientes de los paraísos fiscales.

Mujeres que escupís sobre el patriarcado capitalista, no dejéis que con sus mentiras ocupen de nuevo el poder. Debéis organizaros, mujeres que escupís sobre el patriarcado capitalista, en organizaciones de mujeres, no en partidos,- son la ceniza de la política- y presionar para cambiar la ley electoral, listas abiertas, no perpetuación en el poder (dos legislaturas y basta) no dejar que pueda reformarse y que acabe alguien convirtiéndose en reyezuel@ perpetu@, soberbia perpetua.
Al/la que no cumpla con su programa, o que no gestiona bien se le echa a la calle con una patada "simbólica" pero contundente, en el culo.
Al mínimo atisbo de corrupción o robo del dinero de tod@s, dimisión, devolución y trabajo gratis en beneficio de la comunidad.
Buena gestión de lo común que no es el de una parcelita sino el de toda la humanidad, de todo el planeta. Vividores, arribistas, especuladores, mafias, zangan@s no caben.

Nunca la pistola en la mano para defender una idea, nunca.

Nunca la mentira.

Fomentar la investigación, la educación pública, el bienestar general va de sí.
Crear y recrear vida es lo que siempre han hecho las mujeres, hemos hecho, vida que era arrebatada para enviarla al frente, a las fábricas como mano de obra barata, -gracias a todo el trabajo que tu haces de recrear vida-, a las drogas, a un machismo espeluznante, a una degradación brutal, tanto de mujeres como de hombres. Arrebatan lo que tanto sacrificio cuesta en la vida de las mujeres.
¿La prostitución un trabajo? Un ejemplo de la perversidad del sistema.
Explotación, maltrato, trata de "blancas", una publicidad que exacerba el consumo a base de cuerpos desnudos de mujeres, ahora con la sexualidad queer, también cuerpos masculinos, por aquello de la sexualidad en construcción.
¿Vamos a dejar de nuevo el futuro de nuevas generaciones en manos de esta gente ambiciosa y destructiva con el planeta?(gracias Greta).

Que una parte del planeta tire la comida que le falta a la otra parte. Que se aniquile o explote a una población por rapiñar sus recursos naturales. Mujeres que escupís sobre el patriarcado capitalista machista, ¿lo vamos a permitir?
¿Y que se hacine a nuestros mayores?

Que las religiones digan que somos pecadoras o culpables de tanta mierda, lo vamos a seguir permitiendo.
¿Dejaremos?
Ante una economía de la expoliación, la explotación, la destrucción del planeta, ¿no hay alternativa?
Nada de comunismos, ni dictadura del proletariado que solo esconde, historia dice, miseria masculina humana y mujeres patriarcales cómplices. A l@s decentes se los cargaron, Rosa Luxemburgo como te trataron, eso siguen siendo.
Nada de dar según necesidades y exigir según capacidades, complicado, ya sé, dar y exigir a todo el mundo, ya sabemos de zangan@s, manipuladores y apalancad@s.
En una sociedad en que lo que prima es la buena gestión de los recursos, ha de primar la responsabilidad individual, no l@s caraduras, no que paguen just@s por pecadores qué es lo que el sistema capitalista ha hecho siempre, no actuar con las individualidades, castigar en colectivo. Así la gentuza puede seguir socavando e intrigando.
Dejar de ser gentuza está en la mano de cada un@.

Mujeres que escupís contra el neoliberalismo castrador de la parte humana y potenciador del lado oscuro, no permitáis que los cavadores de tumbas se salgan con la suya.

Hay que saber combinar una economía que estimule la creación de puestos de trabajo y el bienestar general, con el respeto al medio ambiente y con un repartimiento de la riqueza decente.

Es necesario vivir rodeado de tanto lujo, ¿te hace más guapo, más guapa, mejor persona? Por descontado que no.

Quiero ser ciudadana portuguesa, Portugal, tan cerca y tan lejos, espero que sigáis igual a nivel económico y sobre todo que os sigáis manteniendo protegidos, un abrazo.

5 causes de la derrota del 1714(Sapiens)

LES CINC CAUSES DE LA DERROTA DE 1714 i no es parla mai dels interesos comercials dels catalans i anglesos.

La traïció britànica
Si hi ha un nom clar per
explicar el suport dels
dirigents catalans a l’aliança
antiborbònica - i per tant, a la guerra
contra Felip V—, aquest és el de Mitford Crowe.
Comerciant d’aiguardents afincat a Catalunya des
de final del segle XVII i emissari del més alt nivell de
la reina Anna d’Anglaterra, Crowe s’entrevistà, l’abril
de 1705, a Gènova amb enviats catalans
profundament descontents amb la conducta deIs
ministres que Felip y havia instaurat aI país.
La conseqüència d’aquestes converses fou
el pacte de Gènova, mitjançant el qual Catalunya
s’unia a la Gran Aliança de I’Haia, formada
inicialment per la Gran Bretanya, Àustria i Holanda ,
amb les incorporacions posteriors de Portugal i
Savoia.
Aquest tractat segellava “una estreta aliança i
amistat entre e! regne d’Anglaterra i l’il·lustre i
preclar Principat de Catalunya “. Però a més
comportava el desembarcament anglès de vuit mil
homes, dos mil cavalls i més de dotze mil fusells, i
Els dirigents britànics, tot i
encapçalar l’aliança
antiborbònica, negociaven
secretament amb França la
continuïtat de Felip V
també la promesa britànica que “ni ara ni mai
els habitants i naturals del Principat no puguin
ni hagin de sofrir el més petit dubte que Ilurs
privilegis i lleis seran mantinguts i conservats
amb totes les formes”.
Més enllà d’aquestes belles paraules, segons
el professor Joaquim Albareda, “els anglesos
tenien com a objectiu prioritari consolidar les seves
aspiracions comercials: tant a Amèrica com a
Europa. Sens dubte, les seves promeses de suport
als catalans val i ser decisives per a l’alçament de
1705, per a la reina Anna i el partit conservador un
cop van haver aconseguit les contrapartides que
reclamaven a França i a Espanya, es van
desentendre del ‘cas deIs catalans”’.
Per això, ja els anys 1709 i 1710, mentre mantenien
l’aliança antiborbònica amb els seus aliats,
negociaven secretament amb França la continuïtat
en el tro d’Espanya de Felip V a canvi d’importants
concessions territorials i en el comerç amb Amèrica.
MONEDA DE CANVI
L’excusa perfecta per als britànics arribà l’abril de
1711 , amb la mort de l’emperador austríac Josep I,
el qual havia nomenat successor el seu germà
Carles L’elevació de l’arxiduc a la dignitat imperial
aixecà grans suspicàcies en la classe política
conservadora anglesa, la qual aprofità la nova
conjuntura per proclamar – de manera clarament
exagerada - que el flamant Carles VI estava en
condicions de construir un nou bloc austríac potent i
hegemònic.
A partir d’aquest punt, la guerra convencional es
combinà amb una frenètica activitat diplomàtica ,
que donà lloc, l’any 1713, als Tractats d’Utrecht. En
virtut d’aquests acords entre França i el Regne Unit
i l’imperi austríac, es produí l’evacuació de les
tropes aliades de Catalunya i es reconegué com a
rei d’Espanya Felip V, el qual, però, hagué de
renunciar al tro de França.
Catalunya havia estat de nou moneda de canvi
enmig deIs interessos polítics i econòmics de les
grans potències. La gran beneficiada d’Utrecht fou,
sens dubte, la Gran Bretanya, que aconseguí
arrancar importants concessions de comerç amb
Amèrica a Espanya i a França. A més, en virtut del
pacte conservà les seves possessions de Gibraltar i
de l’illa de Menorca. El posterior tractat de Rastatt
ratificà les decisions preses a Utrecht, cosa que
comportà la fi de la guerra a escala internacional.
Els catalans, malgrat que la reina Anna d’Anglaterra
mai es cansà de repetir que no els abandonaria,
quedaren sols davant de la poderosa maquinària de
guerra francesa i castellana. A partir d’aquell
moment la derrota de Catalunya només era qüestió
de temps. El tractat de Gènova havia quedat en
paper mullat. •
S
EL CAS DELS CATALANS
L’any 1714, abans de la caiguda de Barcelona,
es van publicar a Londres dos textos titulats
Consideració del cas dels catalans i Deplorable
historia dels catalans. Tots dos, de procedència
desconeguda, critiquen amb duresa el paper de
la corona anglesa en la guerra de Successió, ja
que “un cop aconseguit el nostre propòsit, hem
abandonat un poble perquè ja no ens serveix
per a res”. Després de cridar els britànics a
complir els seus compromisos, els textos
destaquen ‘l’heroisme dels combatents catalans,
que prefereixen morir tots, o la mort o la llibertat,
això és llur decidida elecció.”
1
LA GRAN BRETANYA, LA GRAN BENEFICIADA DE LA GUERRA
Després que Felip fos reconegut per la reina Anna d’Anglaterra com a rel d’Espanya, Gran Bretanya rebé
l’anomenat “asiento de negros”, gràcies al qual s’assegurava un mínim de 4.800 esclaus anuals —durant
un període de trenta anys— a Rio de Plata. A més, obtingué la concessió per a la South Sea Company d’un
“navío de permiso” per a accedir als mercats americans durant dues dècades, seguint el model aconseguit
pels catalans a les Corts de 1701 i 1705.
LES CINC CAUSES DE LA DERROTA DE 1714
2
La feblesa militar de
Carles d’Àustria
a des de començament de la
guerra, els exèrcits a patiren
greus problemes estructurals.
Segons l’historiador J. M. Torras,
“el veritable taló d’Aquil·les dels aliats era la
diversitat deis seus components i, per tant, la
dificultat d’establir una logística eficient que
assegurés en cada cas els proveïments
imprescindibles, no solament en termes d’armament
i munició, sinó en la més elemental intendència i en
el pagament la tropa.”
Poc després de la mort del seu germà Josep I i de
la coronació de Carles d’Àustria com a emperador
(Carles VI), els seus desigs d’accedir al tro
d’Espanya es complicaren encara més, fins
esdevenir ja una quimera. No debades, les
potències que Ii havien donat suport per a convertirlo
en rei se li giraren d’esquena. Especialment els
britànics, que temien que l’equilibri internacional sen
ressentís si el nou emperador concentrava en les
seves mans els poders de l’imperi i d’Espanya.
Per això l’any 1713, mesos després que la major
part de l’exèrcit britànic hagués abandonat la
península ibèrica, les forces de Carles VI, a més de
veure agreujats els seus importants problemes
d’avituallament, eren sensiblement inferiors a les
franceses. Tal com afirma Joaquim Albareda, el
nombre dels seus esquadrons era de 115, enfront
dels més de 300 de Lluís XIV, mentre que els
batallons, que amb prou feines arribaven als 85,
eren molt minsos en nombre respecte als 240 dels
francesos.
CASTELLA TERRA ENEMIGA
Aquest fet, segons el professor Albareda, no fa sinó
corroborar una de les grans certeses de la guerra: la
causa de l’arxiduc sempre estigué absolutament
supeditada al suport econòmic i militar de la Gran
Bretanya. Sobretot en l’aspecte naval, gràcies al
qual les forces aliades van poder dominar els
principals ports de la península, com Lisboa,
Alacant, Gibraltar o Barcelona. L’imprescindible
suport financer britànic va comportar que, a voltes,
els exèrcits aliats duguessin a terme accions que no
eren ben vistes per l’arxiduc. Per exemple, les dues
ocupacions de Madrid, que no solament
comportaren una gran derrota militar, sinó també
un enorme fracàs polític.
Tal com assenyala l‘historiador Josep M. Torras, de
la mateixa manera que “Felip V havia pogut
comprovar personalment que Catalunya era terra
enemiga i que li resultava poc menys que
impossible ésser acceptat com a rei sense la
coacció de les armes, l’arxiduc experimentava en
tota la seva intensitat el rebuig d’extenses capes de
ia societat castellana a la seva persona”.
L’inequívoc suport a Felip V per part d’amplis
sectors de ia població d’Andalusia i de Castella fou
La causa de l’arxiduc Carles
d’Àustria estigué sempre
supeditada al suport econòmic
i militar que Ii proporcionava el
Regne Unit
un factor a tenir en compte a l’hora d‘explicar la
seva victòria final. A l’interior peninsular, el rebuig
de Carles d’Àustria es basava, en bona part, en una
forta antipatia contra els portuguesos i, sobretot, els
catalans que acompanyaven l’arxiduc, Aquestes
J
2
LA DESERCIÓ DELS ALIATS
La possibilitat que Felip y accedís al tro de la
monarquia hispànica provocà grans reticències
en el continent europeu. La causa era el temor
que aquest fet permetés la creació d’un ampli
bloc francès. Per això, el maig de 1702, la Gran
Bretanya i les Províncies Unides declararen la
guerra a França ¡ Espanya. Posteriorment,
s’afegiren Portugal i l’imperi austríac. Totes elles
ajudaren a l‘arxiduc Caries Àustria, que fou
proclamat rei d’Espanya el setembre de 1703 a
Viena.
A l’interior de la monarquia hispànica es produí
un important trencament territorial, Mentre
Castella donava suport al pretendent francès, la
Corona d’Aragó es decantava de forma
majoritària per l’arxiduc austríac. Des de mitjan
1713, la correlació de torces varià sensiblement.
L’abandonament deIs aliats i les anteriors
caigudes en mans borbòniques de València i
Aragó deix el Principat de Catalunya com a
única oposició a Felip V.
LES CINC CAUSES DE LA DERROTA DE 1714
3
profundes diferències entre territoris i l’evolució de
la guerra plantejà diverses vegades la possibilitat
d’un trencament entre la Corona de Castella i la
d’Aragó. Fins i tot, des de mitjan 1712, s’especulà
amb la creació d’una república catalana que seria
posada sota ia protecció de l’emperador i de les
potències aliades. Una possibilitat que els èxits
bèl·lics dels filipistes, la inhibició britànica i la
profunda feblesa militar, econòmica i política del nou
emperador, no permeteren fer realitat. •
L’obsessió malaltissa de
Felip V
historiador Salvador
Sanpere, autor del llibre
monumental Fin de la nación
catalana (1905), afirma sense
embuts, tot referint-se a I’obsessió de Felip y per
subjugar els catalans, que “la escasa inteligencia
política del Borbón no podía comprender las
lecciones de inteligencia de su abuelo”.
Efectivament, durant bona part dels anys de la
guerra de Successió, la relació entre Felip i el seu
avi el rei Lluís XIV passà per diversos alts i baixos.
No debades, el seu nét responia els consells del
monarca francès sobre la necessitat d’exercir la
diplomàcia en el seu enfrontament amb els
catalans, amb frases “en cuanto a esos canallas,
pillos, el rey no les concederá jamás su privilegios,
pues no sería el rey si lo hiciera”
REPRESSIÓ INTOLERABLE
I això que el dia 4 d’octubre de 1701, Felip V va
jurar a Barcelona, davant de les Corts, les
constitucions i els privilegis deIs catalans. En aquell
moment el monarca tenia divuit anys i es preparava
per a rebre la seva futura primera esposa, Maria
Lluïsa de Savoia, de només tretze anys. Una actitud
de pacte amb els catalans que contrasta amb les
accions repressives que posteriorment les seves
tropes dugueren a terme a llocs com Xàtiva, on
després de cremar la ciutat per escarmentar els
partidaris de la resistència van batejar la vila amb el
nom de San Felipe. Altres indrets del país on la
repressió -combinada amb les reaccions
antiborbòniques de la població- va arribar a Iímits
intolerables van ser Sant Quintí de Mediona,
Arbúcies, Prats de Lluçanès o Oristà un els filipistes
degollaren més de set-cents homes.
En el decurs de tota la guerra, l’actitud de Felip V
envers els exèrcits aliats, inicialment la resistència
catalana, en darrera instància fou la de rebutjar
radicalment el diàleg per a concentrar-se en una
rotunda victòria militar, cosa que Ii comportà força
disgustos en la relació amb el seu avi i mentor Lluís
XIV. Per exemple, per decisió expressa del monarca
francès, Felip V no estigué present en el Tracta
d’Utrecht, on es decidia la fi internacional de la
guerra i el nou repartiment polític i econòmic
d’Europa i Amèrica.
El mateix duc de Berwick quan l’estiu de 1714 va
rebre l’ordre de Felip V de dirigir les seves tropes
cap al reforçament del setge d’una Barcelona que
agonitza va queixar-se amargament que el rei li
donés instruccions de tractar els assetjats sense
Xàtiva, després de ser
cremada, va ser rebatejada
amb el nom de San Felipe.
contemplacions. Segons les memòries del mateix
militar, aquest va trobar tan cruel i poc cristiana
l‘ordre, que va enviar una carta al monarca francès
Lluís XIV amb l’esperança que aquest aconseguís
moderar la conducta del seu nét. No cal dir que la
seva mediació serví de ben poca cosa, i quan
Barcelona caigué en mans borbòniques el dia 11 de
setembre de 1714, s’imposà sobre la ciutat i sobre
el país el que Joaquim Albareda qualifica com
“l’absolutisme més dur de tot Europa”. El millor
exemple d’aquesta afirmació fou la posada en
marxa del Decret de Nova Planta. Aplicats decrets
semblants a València i a Aragó, abolien les
institucions pròpies catalanes alhora que establien
una organització política més estricta que a Castella
en els terrenys fiscals i de militarització de la
societat. •
L’
3
LA SALUT MENTAL DE FELIP V
Són múltiples els textos en què es planteja
obertament la salut psicològica del rei. Per
exemple, el duc de Saint Simon, citat per
l‘historiador Gonçal de Reparaz, afirma que
Felip V “carecía de luces y conocimientos, muy
perezoso, había nacido para el aburrimiento,
excesivamente testarudo y pequeño en todo,
absorbido en su grasa y en sus tinieblas”. Però a
més, segons el mateix Gonçal de Reparaz, “en
1722 no había mudado de ropa en un año, Asi
su traje caía hecho a pedazos, y principalmente
su pantalón, descosido desde la cintura hasta
abajo”.
ELS UDOLS DEL REI
L’historiador John Lynch afirma que la salut
mental del monarca empitjorà amb el pas dels
anys “devorat per les seves dues grans
passions: la religió i el sexe”. El mateix Lynch
cita un testimoni que l’any 1738 escrivia que
“quan Felip V es retirava a sopar udolava d’una
manera espantosa, cosa que deixava tothom
astorat”.
LES CINC CAUSES DE LA DERROTA DE 1714
4
La fractura social a
Catalunya
esprés del fracàs de la primera
ofensiva austriacista sobre
Madrid, l’any 1706, Carles
d’Àustria es retirà de
manera caòtica cap a València. Allà es trobà amb
una revolta camperola antisenyorial en què els
dirigents maulets no s’estaven de cridar frases com
“Visca Basset abans que Carles III”
Aquestes consignes són una mostra de les friccions
dins del mateix camp austriacista entre les classes
populars, encapçalades pel general Basset, i en
sectors benestants.
Al Principat, el regnat de Carles III tampoc no fou
una bassa d’oli. D’entrada, les nombroses
concessions nobiliàries i que atorgà el monarca
provocaren un gran descontentament entre la vella
noblesa catalana. A més de criticar l‘enorme
despesa que aquesta política comportava, alguns
sectors benestants del país veien amb recels
l’accés als privilegis d’alguns personatges amb un
passat polític clarament filipista.
TENSIONS CREIXENTS
Ara bé, els veritables problemes començaren
després de la derrota austriacista a ia crucial batalla
d’Almansa, l’abril de 1707. En pocs mesos, les
tropes borbòniques ocuparen bona part del País
Valencià amb la qual cosa s’hagué de fer un gran
esforç per a reunir homes i diners destinats a la
defensa del Principat.
A poc a poc, la política carolina va anar perdent
adeptes a causa de l’extensió de la fam i la misèria
provocades per la guerra. Bona part de la població
intentava eludir el reclutament de soldats i
augmentaven les dificultats per organitzar la
defensa. El manteniment de l’exèrcit esdevingué
una càrrega molt pesada per als catalans, els quals
massa sovint patien els abusos d’un i altre exèrcit.
En aquest sentit, després de recordar les extorsions
i les represàlies indiscriminades dels exèrcits
borbònics sobre la població, l’historiador Josep M.
Torras afegeix que, sobretot des del moment en què
la guerra començà a dirimir-se de manera gairebé
permanent en territori català, els habitants de la
la feblesa de la Generalitat
deixá la defensa de Barcelona
en mans de la Coronela
ruralia començaren a patir les accions del seu propi
exèrcit, “que també en la majoria deIs casos havia
de viure a expenses del país, i que igualment que
els borbònics executaven requises de collites i actes
de rampinya generalitzada.”
Un cop els soldats aliats hagueren abandonat
Catalunya, la fractura social de la població catalana
adquirí el moment més àlgid dins de les muralles
d’una Barcelona assetjada. El 30 de juny de 1713,
la reunió de la Junta de Braços -un organisme que
no tenia capacitat legislativa, sinó únicament una
funció d’assessorament dels diputats en
circumstàncies especials- dibuixà el grau de divisió
que hi havia en el si dels defensors de la capital.
Per un estret marge de vots, s’imposa la postura de
la resistència a ultrança. I aquesta resistència
estigué capitalitzada pels gremis enquadrats sota el
nom de la Coronela. Des del començament del
setge, els membres dels gremis havien estat
protagonistes directes de les tensions entre el
Consell de Cent i la Coronela, d’una banda, i la
Generalitat, d’una altra. Sense un territori o poder
recaptar diners o reclutar homes la debilitat
d’aquesta darrera institució va deixar el pes de
defensar la capital en mans d’uns col·lectius cada
cop més radicalitzats, els quals no van dubtar a
enfrontar-se violentament amb els partidaris de la
submissió.
Aquesta resistència desesperada només es pot
entendre si es té en compte que en l’ànim deIs
assetjats hi surava la política uniformitzadora
practicada per Felip V a les terres valencianes i
aragoneses. Per tant, eren ben conscients de la
seva nul·la predisposició a negociar cap altra cosa
que no fos l’anorreament dels drets dels catalans i
la seva equiparació amb Ia realitat de Castella. •
D
4
ELS POSSIBILISTES A MATARÓ
Un cap produïda l‘evacuació de les tropes
imperials de Catalunya, els austriacistes
catalans patiren una profunda divisió entre els
que podríem anomenar els “possibilistes” -
partidaris de pactar amb els borbònics la
rendició en canvi de conservar les constitucionsi
“els resistents”, que s¡inclinaven per continuar
la lluita fins al final, convençuts que no podien
esperar cap gest de Felip V.
La fractura social va fer fugir molts membres de
les classes dirigents i de la jerarquia eclesiàstica
barcelonines cap a Mataró, en mans dels
borbònics. A l’interior de la capital de Catalunya.
les postures es radicalitzaren. Les classes
populars, cada cop més protagonistes dels
esdeveniments, saquejaren les cases de
diferents partidaris de la rendició.
LES CINC CAUSES DE LA DERROTA DE 1714
5
Un problema de temps
oaquim Albareda assenyala que,
tal com acostumava a succeir en
la majoria de conflictes
internacionals, “els factors
contingents van
tenir un paper no gens menyspreable en el
desenllaç final. Així, Lluís XIV intentà negociar la
pau amb els aliats els anys 1705, 1706, 1707, 1709
i 1710, en què es plantejà,fins i tot, l‘abdicació de
Felip V “. A més, I’any 1712, davant de la
possibilitat que Felip V passés a ser rei de França,
els britànics proposaren que Espanya i les Índies
passessin a mans del duc de Savoia. I encara,
afegeix Albareda, “a les converses de Rastatt
(1714), i l‘emperador proposà de permutar un
principat per a la princesa d’Orsini, “camarera
mayor” de Felip V, a canvi del respecte a les
constitucions catalanes.
El darrer episodi que podia haver alterat el curs dels
esdeveniments ocorregué I‘estiu de 1714, mentre
Barcelona es trobava assetjada. Les forces de
defensa es limitaven a la Coronela (la milícia dels
gremis) a soldats austriacistes, molts d’elIs
Els primers dies de setembre
la concentració de la flota
anglesa davant de Barcelona
semblava imminent
valencians. Paradoxalment, però, el futur de la ciutat
i del país es decidia a centenars de quilòmetres de
distància. A Londres, emissaris catalans com Pau
Ignasi de Dalmases, intentaven doblegar les
reticències angleses a tornar-se a involucrar en la
guerra. Els darrers estudis de Joaquim Albareda
demostren que les gestions realitzades a Viena i,
sobretot, a Londres durant les quatre setmanes
anteriors a la desfeta de l’11 de setembre haurien
pogut variar el desenllaç final del conflicte i, tal
vegada, la història de Catalunya.
La mort de la reina Anna d’Anglaterra, el 12 d’agost
de 1714, i els canvis en el govern anglès uns quants
adies més tard, van obrir ulla escletxa d’esperança
als ambaixadors, ja que tant el futur rei J ordi I com
el nou executiu whig (liberal) s havien manifestat
partidaris de la intervenció. Una prova d‘aquesta
nova conjuntura es produí el 30 d’agost, quan el
filipista duc d’Osuna escrigué una carta des de
l’Haia al ministre Grimaldo de Madrid. En la missiva,
el diplomàtic advertia que l‘ambaixador britànic a
França, Matthew Prior, havia rebut noves
instruccions d’instar Lluís XIV a suspendre les
hostilitats dels exèrcits borbònics sobre Barcelona,
com a primer pas destinat a desbloquejar la ciutat.
RENEIXEN LES ESPERANCES
Mentre les peces d’artilleria anaven estrenyent
l’assetjament sobre una urbs que havia de defensarse
barrejant pedres amb la pólvora que feia servir
per disparar canons, els dirigents de la resistència
s’aferraven amb desesperació a les notícies que els
arribaven de I’exterior. A mitjan setembre, Pau
Ignasi de Dalmases estava plenament convençut
que Barcelona podia evitar el desastre si
aconseguia resistir unes quantes setmanes més.
Tot i l’oposició dels conservadors, la possibilitat que
la flota anglesa es concentrés davant de les costes:
de Barcelona semblava imminent. Des de la
llunyania, londinenca -en una època en què la
correspondència entre la Gran Bretanya i Catalunya
podia trigar tres setmanes a arribar -el diplomàtic no
tingué temps d’assabentar-se que les gestions
frenètiques que estava duent a terme no permetrien
finalment la salvació de la ciutat. Aquesta havia
caigut en mans enemigues la tarda de I’11 de
setembre, i l’endemà la bandera borbònica ja
onejava al capdamunt del castell de Montjuïc. Tal
com va escriure l’historiador Salvador Sanpere,
aquell dia es produí la fi de l’estat català, no pas de
la nació, ja que pot morir una organització política,
però mai un poble.” •
LES XIFRES DEL SETGE
La desproporció entre les torces que assetjaven
Barcelona i les que la defensaven era absoluta. Mal
armats, els resistents s’enfrontaven a un enemic vuit
veqades superior en nombre, 5.000 contra 40000
Per Jordi Creus, amb l’assessorament del professor de
l‘UPF Joaquim Albareda.
Revista Sàpiens núm. 1 Novembre 2002
J